Franz Liszt

Ver versión actualizada del 13 de octubre del 2024 en:

https://racodelallum.blogspot.com/2024/10/franz-liszt-el-genial-referente.html 

Jean Sibelius

Jean Sibelius (1865-1957) es sobretot conegut per les seves composicions Finlandia, el concerto per a violí, les set simfonies i Tapiola.
Les seves Músiques rituals de l'op. 113, composades en 1926-27 i revisades en 1947, son pràcticament desconegudes fora de Finlàndia : d’aquestes obres, que figuren al seu catàleg sota el títol de Músiques religioses, i que va oferir en 1948 a la seva Lògia Suomi n° 1, sembla que, en efecte, ell vagi prohibir tant la seva execució pública com tota comunicació als profans.
Va ser en aquesta Lògia Suomi n° 1 on va ser iniciat el 18 d’agost de 1922, el mateix dia on va ser instal·lada par francmaçons americans, i on la Francmaçoneria reprengué vida, després de 100 anys de prohibició, a la Finlàndia novament independent (ell mateix havia lluitat per aquesta independència, però havia refusat el càrrec de president de la República que li havia estat proposat quan aquesta fou adquirida en 1917); la cerimònia durà 9 hores.

Johan Christian Bach

De toda la "dinastía Bach", Johan-Christian (1735-1782), uno de los numerosos hijos músicos de Johan-Sebastian, es sólo el único cuya pertenencia a la Francmasonería sea cierta (la de su hermano Carl-Philipp-Emmanuel no ha podido corroborarse, a pesar de que, según Paul Nettl, compuso música masónica).
Después de haber vivido, a partir de 1754, en Italia, donde compuso música sacra además de óperas que tuvieron un gran éxito, se instaló en Londres en 1763. Con su amigo el gambista Carl-Friedrich Abel, creó allí en 1764 une sociedad de conciertos.
Ambos participaron en el concierto inaugural del Masonic Hall el 23 de mayo de 1776, siendo posteriormente admitidos en la Logia The Nine Muses "con dispensa de todo deber de cotización". Johan-Christian fue iniciado, y exaltado a Compañero y Maestro el mismo día: el 15 junio de 1778.

La LOE i els Ensenyaments Artístics: consideracions

Un cop analitzat el darrer dictamen de la LOE en lo que fa referència a l’ordenació i articulació dels Ensenyaments Artístics, em veig amb l’obligació com a ciutadà, artista i docent, de mostrar la meva més gran decepció envers aquesta.
Si analitzem l’avantprojecte d’aquesta Llei, s’articulava per primer cop un context igualitari i uniforme on es valorava com “il faut” aquesta específica branca del coneixement així com el reconeixement qualitatiu i formatiu dels docents encarregats a tal efecte. El marc semblava per fi homogeni i “universal” , a “nivell”, tot i que sens dubte era millorable.
Les pressions a posteriori de determinats grups fan retocar aquest conduint unes reformes plasmades en el Projecte del Juliol, i on, sota argumentacions històriques, metodològiques i de sistemes de treball diferencials autonòmics, s’amaguen (des del meu punt de vista) interessos personals de tipus econòmics on es dona la definitiva “benedicció” a un sistema privat –en determinades comunitats autònomes- que permet la gestió de certs graus d’ensenyaments amb un mes que qüestionable nivell de qualitat, així com generador d’un brou de cultiu que permet la provable degradació laboral dels docents sobretot en la precarietat dels seus llocs de treball -distribucions horàries heterogènies- i amb salaris dependents de convenis desiguals poc desenvolupats per a donar resposta a aquestes singularitats. El pitjor de tot això, es que manté l'enrarit i arbitrari sistema de gestió privada d’algunes de les administracions públiques que ofereixen l'educació artística: una visió on es vol fer un populisme de cartró – pedra. El dictamen final de la LOE referma aquesta línia.
En conclusió: resultat confús a nivell autonòmic, amb terribles desigualtats pedagògiques i laboral docents.
Crec fundadament que aquesta “metamorfosi” en l'avantprojecte inicial es deu a determinats pactes: el "preu" el pagaran l’alumne i el ciutadà.
L’administració pública ha de vetllar per oferir un ensenyament de qualitat, laic, abastable, gratuït i igualitari en totes les facetes del saber i potenciar les sensibilitats i coneixements de totes les persones que configuren la nostra societat. Ara era un bon moment de fer una bona plataforma legal per aconseguir els anteriors objectius. Llàstima.

Franz

Respecte al G.·. A.·. D.·. L’U.·.

Malgrat la meva condició professional d’artista, sovint recordo la meva època de formació científica universitària cada vegada que llegeixo o sento opinions de debat a voltes del G.·. A.·. D.·. L’U.·.
Vagi pel davant el meu indiscutible respecte vers totes les tendències d’opinió i diverses creences sobre tan delicat tema. Aquí, solament vull transmetre a mode d’anècdota si es vol, el meu primer contacte amb la Relativitat Especial d’Albert Einstein.
Un cop endinsat en la complexitat física - matemàtica d’aquesta “nova” visió de la “realitat”, un fet em va quedar absolutament clar: la impotència d'una presumible visió global de l’univers donada per la meva limitada percepció dimensional. Per tant, no tot allò que com a home no puc visualitzar amb els meus sentits, implica necessàriament que no existeixi. Avui en dia, molta gent –jo el primer- contempla veritats científicament provades que en canvi son incapaços d’entendre o sentir en el nostre espai dimensional. El mètode científic afirma la seva autenticitat, i els seus efectes així ho demostren. Però son aquestes mateixes realitats avui acceptades, les que en un passat recent, o bé no eren tingudes en compte, o es negaven dràsticament. Com entendre la paradoxa dels bessons, o la duplicitat d’esdeveniments oposats en una cruïlla de realitats coexistents i móns paral·lels, o l’augment de la massa en funció de la velocitat, o el valor de l’asímptota de la velocitat de la llum, i així entre tants d’altres possibles exemples.
Tornant enrere en el temps, aquestes troballes em deixaren atònit. Sens dubtar-ho vaig fer-li aquesta pregunta a un reputat i eminent científic alhora que professor: I vist tot això, Déu on es troba?
La seva resposta va ser: Pensi només amb la reflexió del mateix Einstein. “Allà on la ciència obre una porta, darrera l’home troba a Déu”.
La ciència no nega ni necessita negar al G.·. A.·. D.·. L’U.·.. Es un acte de llibertat –o així hauria de ser- l’opinió envers Ell.