Malgrat la meva condició professional d’artista, sovint recordo la meva època de formació científica universitària cada vegada que llegeixo o sento opinions de debat a voltes del G.·. A.·. D.·. L’U.·.Vagi pel davant el meu indiscutible respecte vers totes les tendències d’opinió i diverses creences sobre tan delicat tema. Aquí, solament vull transmetre a mode d’anècdota si es vol, el meu primer contacte amb la Relativitat Especial d’Albert Einstein.
Un cop endinsat en la complexitat física - matemàtica d’aquesta “nova” visió de la “realitat”, un fet em va quedar absolutament clar: la impotència d'una presumible visió global de l’univers donada per la meva limitada percepció dimensional. Per tant, no tot allò que com a home no puc visualitzar amb els meus sentits, implica necessàriament que no existeixi. Avui en dia, molta gent –jo el primer- contempla veritats científicament provades que en canvi son incapaços d’entendre o sentir en el nostre espai dimensional. El mètode científic afirma la seva autenticitat, i els seus efectes així ho demostren. Però son aquestes mateixes realitats avui acceptades, les que en un passat recent, o bé no eren tingudes en compte, o es negaven dràsticament. Com entendre la paradoxa dels bessons, o la duplicitat d’esdeveniments oposats en una cruïlla de realitats coexistents i móns paral·lels, o l’augment de la massa en funció de la velocitat, o el valor de l’asímptota de la velocitat de la llum, i així entre tants d’altres possibles exemples.
Tornant enrere en el temps, aquestes troballes em deixaren atònit. Sens dubtar-ho vaig fer-li aquesta pregunta a un reputat i eminent científic alhora que professor: I vist tot això, Déu on es troba?
La seva resposta va ser: Pensi només amb la reflexió del mateix Einstein. “Allà on la ciència obre una porta, darrera l’home troba a Déu”.
La ciència no nega ni necessita negar al G.·. A.·. D.·. L’U.·.. Es un acte de llibertat –o així hauria de ser- l’opinió envers Ell.
